Davit Marchuet i Màs

«El Poble Valencià, històricament organisat com a Regne de Valéncia, se constituïx en Comunitat Autònoma, dins de l’unitat de la Nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l’eixercici del dret d’autogovern que la Constitució Espanyola reconeix a tota nacionalitat, com la denominació de Comunitat Valenciana.»

Aixina comença el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia. En el seu primer paràgraf ya se diu molt. Desburguem lo escrit per a comprendre l’essència del text.

Se reconeix este, el nostre poble, com l’hereu del Regne de Valéncia. El nou territori polític, que s’otorgava un estatut propi definint-se com a nacionalitat dins del conjunt d’Espanya, no renunciava a res, ni pretenia admetre res de lo que no fon històricament el seu marc geogràfic de sempre.

Seguim. Lliteralment arreplega «com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica». Es dir, s’instituïx com autonomia dins del conjunt espanyol recordant el poble independent que fon abans de ser conquistat per Felip V -Que Deu el mantinga en els inferns- i que promulgà el ben sabut Decret de nova Planta.

Aixina apleguem a unes primeres conclusions. L’autogovern que nos concedirem naix puix com a essència d’una identitat, diferent i diferenciada, en un idioma propi i en la necessitat de reconéixer-se lliure, si be dins d’un país format per nacionalitats. D’açò deduiríem que Espanya és per tant un marc en el que Valéncia pot continuar sent en essència aquell regne, que encara ho és en la llarga llista d’aquells títuls honorífics que ostenta el Rei Felip VI.

Vullc recordar que el concepte de país polític, és un orde modern. Els antics regnes se devien a un monarca i un monarca podia ser-ho sobre varis regnes, i això no volia dir de cap manera que eixos regnes foren un mateix país en el concepte modern de la paraula. És el cas de la Corona d’Aragó, o el de la Corona Britànica.

En l’artícul sext seguixen fent-se declaracions que mereixen ser recordades.

Se diu «La llengua propia de la Comunitat Valenciana és el valencià».

«Ningú pot ser discriminat per raó de la seua llengua».

«S’otorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià».

I acaba… «L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’institució normativa de l’idioma valencià».

Aclarim açò que no és poll. En funció de lo redactat l’Estatut reconeix que el valencià és el nostre idioma, el preserva i se compromet a recuperar-lo, – no importar d’atre lloc un lexic alié, ni afegir-lo en atres components que desconeixem, ni entreverar-lo en recursos que tendixen a despersonalisació, ni solapar-lo en alternatives que se recomanen callant lo propi, ni considerar-lo vulgar imponent atres formes que no nos son pròpies-. Se referix concretament ad eixe valencià del nostre passat, que està escrit i que ha deixat una història. Ad eixe valencià és al que se deu l’AVLL. Per a mi i no soc juriste, este és l’argument que tira a terra una entitat entretinguda en cabdells que a nosatres ni nos van, ni nos venen.

Este autogovern arrancà allà pel 82. Quan naranjito se passejava com la mascota dels Mundials d’una Espanya que amprava de Valéncia una de les seues glòries: la taronja. Pero que en acabant, a l’hora de la veritat, ya no defenia en el mateix afecte. Com ya retratà Bernat i Baldoví en El virgo de Visanteta, els que venien de Madrit ho feen per a adular-nos, les alforges en canvi venien sense un gallet. Açò se nos queda erm i ací no piulà ningú.

I nos fem una pregunta, que en l’eixemple que acabe de dir ya se veu l’engast de la nostra autonomia en les 17 que s’arraïmen en l’Estat.

Aquell autogovern… ¿no tindria algun defecte de forma? A pesar dels articuls tan clarificadors que he mencionat… ¿N’hi havien atres intencions per a fer d’esta autonomia, una més conformada? I afigc. ¿Som els valencians un poble en drets o som com aquelles trenta monedes que cobrà Judes?

¿Som valencians?

¿O nos han de deixar ser valencians? ¿Un poquet? ¿Fins a la garreta i prou?