Davit Marchuet i Màs

Quan el primer home s’adreçà i formà un núcleu de semblants,  tingué la necessitat de comunicar-se. Suponc que en aquells primers temps eixos sons no serien molt distints dels d’un orangutà. En tot cas els valdria per a referir-se a «apaga el foc que se nos crema la paella» o «canvia-li al chiquet els bolquers, que portà una empastrada de mil dimonis»

La llengua és, en definitiva, el mecanisme més o manco evolucionat que el ser humà ha desenrollat per a poder establir un diàlec inteligible. El fet de que un riu impedira travessar d’una part a atra, quan encara no n’hi havia manera de fer-ho pels promis mijos. El que una serra s’interponguera entre dos zones, serien motius, més que suficients, com per a que cada u adaptara un so particular per a referir-se a lo mateix.

D’açò hem de deduir que la manera d’entendre’s creava al remat una societat. Aquella, a l’atra banda de la serra, ya els quedava massa llunt com per a reconéixer-se. Les distàncies en el transcurs dels anys i els mijos de comunicació s’han convertit en poca cosa, ya no son determinants.

Les llengües tenen puix una connotació positiva. Facilitar-se la vida, servir d’unió i fomentar una identitat. L’identitat, en aquells pretèrits no tenia res a vore en una administració política. Eixe és un invent d’ara antinatural, impost, manifecejador i a disposició dels més poderosos sobre aquells més humils.

Ací no anem a parlar de la llengua referint-nos al país que usa un idioma, sino de l’idioma que per pròpia naturalea definix a un conjunt de ciutadans. És l’identitat la que fa els pobles. La política pot ser invasora, respectuosa, o… simplement com ocorre en el nostre cas, una cessió a atres, que en un àmbit superior reclama major domini.

Les llengües no son troquels que taladren per un marge determinat un territori. Recordem que la nostra visió reconeix a l’idioma com a un sistema de comunicació natural que te particularitats, que s’intensifica, s’obri, s’apicha o s’endolça, allà a on li ve en gana.

El gallec s’expressa en amor en la seua parla, la de Rosalía de Castro. Té eixe toc, aixina com pesarós, que els identifica als d’aquell cantó.

Si cantan, es ti que cantas;

si chora, es ti que choras;

i es o marmurio do río,

i es a noite, i es a aurora.

Ni quan Feijoo el parlava i l’imponia en les seues escoles el traduïen en els telediaris. Ara, ya no el parla. ¿Qui no entén a un gallec? En canvi, ningú dubta de que este siga un idioma.

Un idioma necessita d’una codificació internacional, pel qual done resposta tecnològica a l’era digital. El primitius emetien sons, més tart li nomenaren a cada cosa per un nom i ara, és la progressió de l’humanitat, se li ha de concedir un lloc en el mon per a que puga dornar resposta als seus usuaris.

Galicia té el seu còdic ISO. El castellà té el seu… (encara que no se traduixen) i també el té el portugués. Portuguesos i gallecs no tenen problemes d’enteniment. La ISO no els enfronta, pel simple fet que els gallecs no pretenen invadir Portugal.

Lo mateix ocorre en l’espanyol. Els diversos països de parla espanyola tenen el seu codic ISO. Eixe còdic, com el mateix parlar, sol pretén facilitar-li la vida als ciutadans. Usar-lo per negar-li a u el seu lloc amaga una intenció que no respon a criteris naturals, ni llògics.

¡Ah pero…!, igual com en la Galia n’hi havia un poblat a on Asterix se bevia aquell eixarop per a lluitar contra els romans -caguen Judes eixos romans que volen fer-se en tot- Ací nos passa un cas que no se compren, que no té llògica, que topeta frontalment contra una estructura cordinada, que te nega, que t’anula. Al remat, que vol suplir-te la forma de parlar i en els anys, fruït de la confusió, aquells identitats que eren distintes se mesclen. Això sí, sempre es una la que pert front a l’atra. Podríem dir-li genocidi.

Ací ya no parlem d’identitat. Açò es política pura i dura i en el tauler dels escacs els que porten una bona ma poden decidir, quedant la llengua perdedora com a poble subjugat. Ací no atenem a raons històriques, ni a producció que fonamenta un caràcter. Ací no conta lo que nos fa ser. En açò queda tot dit.

Quan la llengua l’ampren els polítics se convertix en una arma per lo que al remat, encara que no havia de ser, l’idioma no és un tema filològic quan tracten d’incorporar-te a un atre grup ètnic en el que no t’identifiques. Seria absurt tirar de raons filològiques quan el contrari obvia les teues defenses.

Llavors si tots poden tindre una ISO i seleccionar en el seu Word el seu idioma… ¿Quin problema tenim ací? ¿Per qué este reducte de la Galia que s’enfronta als romans, no pot ser lo que vol ser?

Hui dedicarem el programa a entendre esta problemàtica.

Com sempre decidirem els valencians lo que volem ser. I si volem no ser, també és lícit. Els pobles, ¿com no? també tenen a vegades mals pensaments i decidixen tirar-se al tren. L’ànima, en tot cas… perdurarà escrita per a que un dia puga ser reclamada pels seus fills.

Com dien en el poblat que festejava les seues fartades dins d’un tancat de troncs… ¡Estos romanos están locos!